La governança dels medias, la pressió feminista per una igualtat, l’agenda 2030, o simplement un petó als llavis han desencadenat un cop d’efecte de màrqueting per enaltir l’espectacle de l’esport femení en general, publicitant-lo, fent un salt de qualitat i d’imatge. I això és bo per si mateix, contribuint a fer que unes atletes d’alt nivell puguin continuar demostrant al món unes aptituds, davant del públic en general, i també a un públic més refractari que no havia accedit amb grat a aquesta oferta, i que s’hi està posant. No obstant això, si som objectius, veiem que hi ha menys demanda en general, per les prestacions femenines en el consum d’espectacles esportius. He escoltat una actitud intervencionista del feminisme de manual que proposa un equilibratge, rebaixant els emoluments professionals de l’esport masculí, i atribuint-ho al femení. Les lleis de la justícia capitalista, o sigui les del mercat, són tossudes i ens mostren clarament que guanyen qui són capaços de generar més. Es pot revertir la situació? Doncs només amb un intervencionisme artificial que no serà mai la panacea i que donaria dubtosos resultats. Entenc, doncs, que cal continuar treballant i lluitant, aplicant-hi esforços i pressupostos coherents, sense caure en el parany de les quotes imposades. Val a dir que en el món del modelatge, curiosament, assistim a un canvi de preferències, una alternança que no deixa de ser un factor més de les lleis de l’oferta i de la demanda. És lamentable que la conquesta d’una fita esportiva femenina sigui immediatament capitalitzada pel feminisme radical.