En moment de crisi econòmica es busquen oportunitats, nous sectors de creixement, obertures a nous horitzons que captin capital i mobilitzin l’economia. La inversió estrangera ni és la solució a tots els problemes ni la culpable de tot. En un moment d’estancament econòmic, crisi i falta de recursos, obrir les portes a nous sectors, ser un lloc atractiu per a fortunes i persones amb elevats recursos, capitalitzar noves empreses per generar nous llocs de treball era l’estratègia per diversificar i deixar de tenir una economia, l’andorrana, tan depenent de dos o tres sectors i amb risc de caure. L’evolució passava per l’obertura i fer conèixer el nou model econòmic i social a l’exterior. Els atractius del país, també fiscals evidentment, en un entorn competitiu, han madurat i aportat beneficis però també orientat molts dels serveis al luxe o a nivells adquisitius elevats. La clau de tot plegat és combinar aquestes entrades de capital amb un nivell de vida bo dels habitants del país. Trobar aquest equilibri i reduir l’abisme entre classes socials, desdibuixant fronteres i sense excloure no és fàcil, però segur que hi ha polítiques que poden afavorir la igualtat i beneficiar els qui més ho necessiten. Una cosa no es pot desvincular de l’altra, no pot haver-hi un país que funcioni bé i sigui competitiu sense bons serveis i bones oportunitats per a tothom, perquè clarament desvincular-ho seria apostar per un model fallit.