En un món imaginari, una guerra que havia de ser un “aqui te pillo, aqui te mato”, es va allargant en el temps i esdevé una notícia més de les cròniques informatives. Per les corporacions armamentistes que vetllen diligentment pel seu negoci –juntament amb els traficants i les màfies–, la situació és una mina d’or. El que en el nostre món es coneix popularment com una ganga. Un mecanisme d’orfebreria infal·lible. D’una banda, els seus principals clients són els governs que en nom de la seguretat i per preservar els seus valors, siguin els que siguin, els compren tot l’armament que faci falta. Aquests governs, però, tenen un problema. Resulta que “el que faci falta” es fa vell, caduca i té un cost de manteniment important, per no dir prohibitiu. Mentrestant la indústria no para de trobar innovadores i refinades i eines de destrucció, que no poden vendre al mercat negre perquè, de cara a la galeria, fa lleig. Per sort per ells, la guerra que no s’acaba mai, és l’escenari ideal perquè la roda no pari de girar. Els governs amics (!) del país agredit –sempre n’hi ha un– decideixen ajudar-los, enviant els seus excedents d’armes i municions caducades, cobrant, ben entès. Així, la indústria sempre té clients a qui afalagar amb les darreres novetats per mantenir actualitzat el seu estoc bèl·lic –pagant, és clar. I la roda continua girant a satisfacció de totes les parts. Sobra dir que de mantenir el foc encès permanentment se n’encarrega el mateix sector. L’atzar no entra dins els paràmetres d’una indústria que té claríssim que amb les coses de matar no s’hi juga. Sort que estem parlant d’un món de ficció.