L’humorista gràfic Quino ho exemplificava tan i tan bé en aquella tira còmica on –malgrat els gestos dissuasius de la mare– la Mafalda li demanava al pare si havia fet el servei militar. Com no podia ser d’una altra manera, en sentir la paraula “mili” l’home obria el tap de la memòria com un mal escumós, i amb ell desgranava –incansable– durant tres o quatre vinyetes més els seus periples castrenses davant la mirada incrèdula de la filla, i el posat resignat de la mare. Interruptors. Personalment tots en tenim. Hi ha temes que ens apassionen, que remouen emocions i vivències de què podríem parlar sense aturador –qui més qui menys tots sabem d’algú que no es pot resistir a compartir amb amics i familiars les tres hores d’enregistrament de la comunió de la nena o les més de 500 fotografies de les vacances a Burgos. Interruptors que també ens afecten com a societat. Passa amb temes especialment polaritzats, amb els quals sembla que no es pugui mantenir un diàleg tebi i que forcen a treure –sovint– el pitjor de cadascun de nosaltres. És fàcil fer la prova. Proveu d’escriure qualsevol comentari a la xarxa sobre l’obligatorietat del català per renovar la residència. En un tres i no res, la xarxa s’omplirà d’estirabots a favor i en contra, sense gaires arguments, però amb molta passió i l’autoconfiança de saber-se amb la veritat absoluta. I passa amb el català, amb l’avortament, amb els inversors estrangers, el feminisme, la doble nacionalitat i les torres d’Escaldes-Engordany. Ciceró es remou a la tomba, veient el mercat de Calaf en què s’ha convertit l’àgora digital!