El català és una llengua petita en perill d’extinció. La situació es pot disfressar i vendre de mantes maneres i formes. Uns i altres, allí i aquí, poden/podem discutir, teoritzar i legislar fins a l’infinit i més enllà. Però la realitat és aquesta: el català va de baixa. Sense que serveixi d’excusa, és el que passa a totes les llengües minoritàries (a cal Google hi trobarà les dades) que, generalment, no tenen un estat que les empara. No és el cas d’Andorra, dirà vostè. No i sí. Andorra és molt petit i els condicionants socioeconòmics que han donat forma al nostre país –turisme, emigració, especulació, etc.– tenen un cost. I doncs? Abaixem els braços i mirem cap a l’altre costat? Mai! La millor defensa és l’atac. Parlar català sempre i amb tothom amb decisió, sense dubtes, amb paciència i ànim pedagògic quan faci falta. Sí, ha llegit bé: À-n-i-m p-e-d-a-g-ò-g-i-c. Educació, vet aquí el quid de la qüestió. Il·lús? Potser... L’educació, encara que a molts els pugui costar de creure, és l’antídot contra els monstres que crea la ignorància. Educació en tots els sentits i direccions: pròpia, vers els altres i en tots els àmbits. Sense educació no hi ha convivència que valgui. Avís per a navegants: no confondre educació amb bonisme. Que a Andorra siguem bilingües o trilingües no eximeix que tothom que hi viu i treballa parli català. Tan fàcil i tan difícil com això. La resta són polèmiques estèrils que només beneficien trols i altres bèsties. Està en joc la supervivència del nostre idioma, que és part intrínseca de la nostra identitat. El respecte comença per un mateix. Ximpleries les justes.