Quan érem petits i xerràvem pels descosits, les padrines ens acusaven d’haver menjat llengua. Ara, qualsevol diria que hem endrapat cuixes de llebre, perquè no fem més que córrer amunt i avall com esperitats. Ja és normal, ja, que després de la canícula estival poc o molt tot vagi posant-se al seu lloc, però no sé fins a quin punt la meva és una percepció compartida pel neguit inusual que es respira a tort i a dret, quan amb prou feines ha passat Meritxell i tot just som a les portes de la setmana de la caça de l’isard. Ja no respectem els usos i costums! Hem començat el mes de setembre a tota castanya, amb un munt de corredisses, presses i tasques per ahir. Ens espera una tardor, no sé si calenta, però moguda ja ho sé del cert que ho serà. Potser per la proximitat de les comunals i aquells nervis a la panxa que se’ls posen als candidatables per aquestes dates. Potser perquè el mes d’agost ha estat tan plàcid com la prèvia a la tempesta o perquè encara anem endormiscats i no hem sabut reprendre el pols de la rutina. No és fàcil assumir que el dolce far niente sempre té data de caducitat. La qüestió és que gira, estira o arronsa, però de fa dies tot és un corre-corre que no t’acabes, amb reunions, trucades, presses i noves propostes que tothom té ganes de veure materialitzades quan tot just s’han començat a dibuixar. La part bona és que venen unes setmanes carregades de cites culturals que conviden a deixar-se portar, a pensar i a gaudir. L’ANDART, Andorra Crea, la Temporada, presentacions, recitals, novetats literàries, concerts, teatre i tastets. Tardor... ves que vinc!