La idea recercada i seriosa seria que a Andorra el prestador de serveis andorrà, resident o temporer, pugui ser sempre capaç d’interactuar i de comunicar-se, si s’escau, en català quan opera en l’exercici de la seva feina o professió, en front-office, en recepció o de cara al públic en general. Entenc que aquesta acció de Govern, en aquest aspecte, és lícita i fins i tot necessària per preservar i reeixir una identitat lingüística que està constantment en perill. Aquest fet requereix, però, un reglament clar i precís per estimar i determinar un nivell objectiu, quantificat i qualificat de coneixements de mínims del català. No en tinc cap dubte que els tècnics del departament corresponent del ministeri de Cultura sabran posar-hi l’èmfasi necessari, dissenyant una formació específica i un examen d’avaluació adaptat a aquest efecte. No obstant això, Govern amb aquest dictat exprés, fruit de la precipitació i d’un zel desmesurat, està instaurant i fomentant, espero i desitjo que involuntàriament, dins d’una societat ja per si mateixa massa fragmentada, un classisme lamentable que no s’entén en una bona mesura que hauria de ser universal, per a tota renovació de qualsevol sol·licitud d’Immigració i de treball. Senyora ministra de Cultura, considera vostè que un treballador per compte propi, per la seva naturalesa, restarà sempre tancat en una bombolla i no interactuarà mai exercitant paraules amb ningú? I un resident passiu? És tan passiu que passarà d’expressar-se lingüísticament amb el veïnat, comerç i Administracions? Si us plau, feu-ho, sí, però feu-ho bé!