No entenc aquest posicionament polític tan complaent amb el feminisme hegemònic actual. Quin interès hi tens, Ramon?” La pregunta obria un comentari en resposta a Patriarcat, l’article del passat diumenge en aquest espai, que transcric íntegrament: “Estàs alimentant la misàndria (contra el teu propi sexe), i estàs ficant llenya a aquest foc feminista que ens està calcinant socialment. Et vols fer veure amb bons ulls? Per part de qui, de les 4 feministes associades del país? Mai les satisfaràs completament, i tampoc és gent a qui s’hagi d’aspirar a complaure, més aviat se les hauria d’ignorar. Vols fer veure’t bé enfront de l’opinió pública? Estic convençut que la majoria de les persones de sentit comú estem fins als pebrots del wokisme. Vols fer veure’t bé enfront d’algú en concret, o de les institucions? Poc en trauràs, crec jo. Francament, no veig cap avantatge, ni ideològic ni pràctic, a mantenir el postureig feminista a través d'articles com aquest. Simplement, és que no entenc com algú pot seure en una cadira tan incòmoda, inútil i poc interessant. PD: podem deixar el tema del Rubiales d’una vegada?” Des que escric al Dd’A mai he replicat cap comentari ni he volgut entrar en polèmiques. Tothom és lliure d’expressar la seva opinió. El feminisme no va de modes, ni de wokisme, ni de complaure ningú. Em quedo amb els conceptes de Xabi Alonso, entrenador del Bayern de Múnic, en defensa de les campiones del món de futbol. Té clar que la lluita d’aquestes dones ha estat i és per una causa que transcendeix el futbol i les fronteres, per millorar la societat. El futbol només és un joc; la igualtat, no.