Totes les societats disposen de normes de convivència no escrites, que no s’han de confondre amb els textos legals, i que emanen de l’aplicació de les lleis i reglaments votats en seu parlamentària. Quan et mous per la senda de la vida, quan interactues dins de la societat, quan acompleixes en continu intercanvis en comunicació, quan executes propostes i projectes, siguin en les accions professionals, o bé en la vida privada personal, hi ha unes regles marcades al foc que poden ser més o menys rígides, en funció del tipus de societat en la qual t’ha tocat viure. Si no t’allunyes considerablement d’aquest camí, si compleixes rigorosament els estàndards de conducta que dicten els cànons oficials, et catalogaran com un bon jan políticament correcte. Generalment aquest tipus de ramat té moltes més possibilitats de subsistir a les adversitats, tempestes i rauxes d’alguns éssers superiors vigilants, que disposen del dictat del pensament únic convencional, i que segueix la línia del comportament normatiu. Les masses crítiques, minoritàries per definició, que serien els transgressors, són els enfants terribles. Penso que les societats necessiten d’aquests transgressors, que no replicaran mai el traçat disciplinat de les multituds políticament correctes. I les necessiten per innovar, per progressar, per demostrar que existeixen altres camins per assolir els objectius, a vegades per pura creació artística, per valentia i també per plaer. Podem identificar al país, a tall d’exemple, un equip de futbol d’autor, que reuneix totes les característiques de l’enfant terrible.