Bona part dels partidaris de l’acord d’associació amb la Unió Europea imaginàvem que el Principat era un riuet i Europa un gran pantà, en el qual el rierol andorrà no confl uïa, estancat per les seves fronteres. L’acord havia de servir perquè aquest riuet tricolor arribés a confl uir en el gran pantà europeu, el qual es nodreix de grans cursos fl uvials i té unes normes de navegació conjuntes que s’apliquen als vint-i-set rius que, per decisió pròpia, van decidir aportar-hi les seves aigües. Que el curs d’aigua andorrà pogués associar-se a aquest pantà havia de servir per aportar i rebre, en la mesura justa, quelcom que permetria a Andorra transformar la seva economia gràcies al contacte amb les aigües europees i, al mateix temps, veure pujar uns quants salmons riuet amunt cada any com a contrapartida. Al fi nal, associar-se vol dir pactar i no pas acceptar i aplicar, tot d’un plegat, les normes de navegació conjuntes que imperen a totes les aigües del pantà. Tot per mantenir la idiosincràsia del riuet, el seu ecosistema, la seva fauna autòctona. A mesura que van avançar les negociacions es va veure que el manteniment de l’ecosistema no seria tal com s’imaginava i que el nombre de salmons riu amunt seria similar al d’obrir les comportes d’una piscifactoria. En els darrers dies, però, hom només veu d’Europa la gran i alta presa que estanca el pantà i comença a témer que les aigües del nostre riuet no vessaran controladament cap a Europa, ans al contrari, ves que la presa no obri comportes de cop i ens veiem del tot amb l’aigua al coll, diluïda la nostra realitat i sense gran cosa per salvar de la inundació.