No recordo on vaig llegir que la feinada d’ordenar i arreglar papers que acumulem a casa –ja sigui a l’habitació que fem servir com a despatx o als diferents racons i calaixos on els entaforem– és una manera de deixar anar llast, és a dir, treure’ns del damunt allò que ens fa nosa, que ens pesa. I al mateix moment que deixem anar llast el que estem fent és recuperar espai, alleujar-nos i respirar. Passa, però, que aquesta feinada no la fem sovint, sinó que és tan poc freqüent que quan ens hi posem obtenim una gran sensació d’alliberament.
Això no tan sols acostuma a passar quan ens decidim a arreglar els papers acumulats, sinó en general quan ens disposem a posar ordre a la nostra vida. O per ser més concrets, a posar ordre en determinats aspectes: potser a la feina o potser a casa, o també en espais compartits amb d’altres persones que el pas del temps i les actituds t’han fet adonar que alguns ja no aporten, o millor dit, resten, que ja no sumen en el projecte comú. Aleshores arribes a la conclusió que has d’obrir comportes per continuar creixent perquè aturar-se en les certeses i els dogmes ens fan presoners de nosaltres mateixos. Ara que tots estan immersos en la recerca del millor candidat en alguns casos, de nous candidats en d’altres, o de la llista sencera la majoria, fora bo tenir present que segurament la política –amb tot el cinisme de què es revesteix– és el millor exemple que deixar anar llast de sigles i candidats a l’hora de fer llistes engrandeix l’espai. O si més no, la consciència i viure sense malestar.