Deixant al marge el dret a un habitatge, que preocupa i molt la població, el tema que aixeca polseguera és l’acord amb la UE. Ha faltat temps perquè aparegui l’argument. El que floreix indefectiblement als mitjans sigui quin sigui el tema de la notícia, ai las!, i que no és altre que l’enyor del passat. El record d’aquella Andorra bucòlica, arcàdia meravellosa dels nostres rebesavis, entorn paradisíac dels Pirineus, espai acollidor arrecerat contra qualsevol inclemència... Ja n’hi ha prou, siguem seriosos! Cap temps passat va ser millor, ans al contrari. A la història d’Andorra em remeto. La nostàlgia en dosis moderades pots ser un bàlsam. Portada a l’extrem esdevé una eina mortalment tòxica. És el camp adobat on els “andorrans de veritat”, amb arbres genealògics que es deuen remuntar, com a mínim, al pas d’Anníbal i el seu elefantí exèrcit allà pel 200 aC, prediquen la seva fantasia. Servidor, andorrà dels que van ser anomenats en el seu moment de primera generació (amb molt d’orgull); com la gran majoria de gent al país no disposo d’informació per argumentar i menys per dogmatitzar a favor o en contra de l’acord amb la UE. D’extrem a extrem, no sé si serà com entrar al jardí de l’Edèn o caure en un infern apocalíptic. La (des)informació respecte als termes de l’adhesió no ajuda a fer-se una idea de cara al referèndum. Vivim en el present i podem preparar el futur. Del passat només se’n treuen lliçons que, vist en funció de com rutlla el món, ningú té en compte. Els temps han canviat (Dylan dixit més o menys) però la divisa continua sent Virtus Unita Fortior. O no?