Ens queixem que tot sempre és igual, però en el fons no hi ha res que ens aterri més que el canvi. Més enllà de la mort –com a paradigma del canvi irreversible– estem envoltats de petites i grans resistències a alterar les rutines i els paisatges habituals. Res genera tanta adhesió al que és dolent com que et diguin que ho has de fer d’una altra manera. Perquè no sabem què passarà, perquè dubten de la nostra capacitat d’adaptar-nos a una nova realitat, perquè –pel motiu que sigui– no volem alterar la nostra normalitat: per mandra, per comoditat, per interès. Però les coses canvien. I amb la mateixa certesa que sé que tu i jo morirem –i aquesta és l’única veritat absoluta d’aquest escrit–, sé també que la vida és canvi –ho vulguem o no– i que les noves circumstàncies ens confronten –per grat o per força– a adaptar-nos, un cop més. Les resistències ens aturen però. Ens limiten i ens atrapen malgrat el rau-rau de somiar amb alguna cosa millor, sabent que determinades situacions no són sostenibles en el temps. I això passa amb els matrimonis fallits que s’arrosseguen de mentida en mentida fins a la desfeta final i en les feines que no ens agraden però que ens segresten amb una nòmina a final de mes. També en política ens resistim al canvi, malgrat ser inevitable. Per desconeixement, per desconfiança davant les pròpies capacitats o pel neguit de veure estroncat un statu quo que ja gestionarà qui vingui després. Però el canvi ja és aquí. Ens agradi o no. I més val que deixem d’emparar-nos en la por i comencem a treballar per trobar la manera de guanyar-hi un cop hi siguem dins.