És mala llet que el dia que vas a un congrés a parlar de l’imaginari projecte de tren que uniria Andorra i Barcelona a través de l’R3 arribis tard per culpa de l’enèsim problema d’aquesta línia. Això és el que li va passar al representant d’Andrail als Col·loquis Transpirinencs a Puigcerdà, que va haver de carregar la seva militància ferroviària al taxi que li va permetre acabar un trajecte que entre anar i tornar devia ser l’equivalent a tota una jornada laboral. I tot per exposar les virtuts del projecte a un públic coneixedor del país i de la seva història, que ha sentit a parlar del tren fins a la Seu des del temps del ferrocarril a vapor. Segurament tots els presents van combregar amb les bonances teòriques del tren, jo el primer, i firmarien perquè el Pirineu disposés d’un transport públic millor del que té ara. Tanmateix, la intervenció d’Andrail va deixar més preguntes que respostes malgrat atribuir els dubtes a una suposada mania persecutòria cap als andorrans. Qüestions com ara qui pagarà el millorament de l’R3 fins a Puigcerdà i la prolongació fins a Andorra per fer factible un trajecte de dues hores i escaig, o com es farà sense trinxar la Cerdanya van quedar a l’aire. El tren és la solució, pregunten, i la resposta és que podria ser-ho si es fes bé (respectuosament amb l’entorn i si és útil per a tothom, no tan sols per als andorrans) i en cas que s’hi inverteixin molts milions paral·lelament a la inversió en carreteres que al Pirineu són imprescindibles per a coses tan senzilles com anar a l’escola, al metge o simplement a comprar el pa... Crec que té més vida la vaca que el tren de l’R3 va atropellar dissabte que no pas aquest projecte.