No és la primera vegada que m’hi refereixo, però crec que l’ocasió s’hi adiu. La recent decisió d’incorporar a la delegació andorrana negociadora amb Brussel·les els dos darrers excaps de Govern, Jaume Bartumeu i Toni Martí, crec que és una decisió encertada. Sempre he pensat que en aquest país acostumem a oblidar-nos molt aviat de les persones que han tingut responsabilitats, molt altes responsabilitats, comandant el país i que el seu bagatge és un sediment molt profitós per a tots, sobretot en temes d’un abast tan important com l’acord amb la Unió Europea. Segurament que hi ha dobles lectures, que darrere de la decisió hi ha tacticisme del cap de Govern: d’una banda, per mantenir-los propers en la negociació o el que és el mateix, callats, fent-los corresponsables en la negociació sobretot tenint en compte les crítiques rebudes o alertes pronunciades pels excaps de Govern –majoritàriament i des de fa temps per Bartumeu–; de l’altra, per donar imatge de cohesió de cara a Brussel·les, d’unitat de país, encara que en realitat no hi sigui, i, finalment, també per tranquil·litzar sectors dins del país que recelen d’un acord del qual encara en desconeixen moltes coses i les que coneixen els posen els pèls de punta. Al final del camí, sigui quin sigui, Espot haurà de reconèixer que en el procés de negociació ha comès diversos errors en un procés de negociació cabdal per al futur del país, i un d’ells sens dubte és el de no haver volgut sumar complicitats des d’un inici independentment de sicauen més o menys simpàtiques les persones en qüestió.