Qui em coneix sap que pateixo d’incontinència verbal. La gent més propera o dissimulen o em donen un toc perquè vagi al gra. És d’agrair perquè no callar et converteix en un “cunyat” insuportable. No m’ha sorprès descobrir que aquest tipus d’incontinència és un fenomen d’abast planetari marcadament masculí. Si en l’univers analògic els bocamolls ja existien, en el digital on ara vivim immersos tant sí com no, han esdevingut una plaga. Això afirma el periodista Dan Lyons al seu assaig Callate. El poder de mantener la boca cerrada en un mundo de ruido incesante. Deixant de banda el punt provocador de l’enunciat Lyons, des de l’experiència personal –ell era un xerraire al qual van acomiadar per aquest motiu– dona un seguit de dades que conviden a la reflexió. D’entrada, com deia, que els garlaires som majoritàriament els homes. Ho repetiré: els incontinents verbals som majoritàriament HOMES! Les dones tot i la falsa creença popular, van per feina, són més concises i directes. Fet que no exclou que n’hi hagi, de garlaires, és clar. Les xarxes socials han disparat exponencialment el costat negatiu que hauria pogut estar un espai de diàleg i discussió entre persones humanes, esdevenint un camp de notícies falses i mentides descarades, adobat amb tota mena de fems. Lyons també entra sense miraments en l’espai laboral, on la xerrameca pot ser tant o més eixordadora: “Hi ha dos tipus de persones: les que gaudeixen de les reunions i les assenyades” (en castellà: cuerdos). Podríem mirar de fer-nos un favor i, el pròxim cop que ens adonem que estem parlant pels colzes, preguntar-nos si hem escoltat?