No hi ha res com perdre la cobertura per unes hores per adonar-te de fins a quin punt som dependents de la xarxa. Uns més que d’altres –no en tinc cap dubte–, però és en moments com aquest que veus que avui –poc o molt– el gruix de les relacions humanes i laborals passen necessàriament a través d’una bona connexió a internet. Fins i tot quan ets a tocar. Fins i tot quan no hi ha cap urgència. Simplement perquè ens hem acostumat a estar disponibles, per a tot, en qualsevol moment, amb un cop de mòbil. Per poder comentar, consultar, avisar de tot allò que ens passa pel cap en qualsevol moment. I aleshores, quan el senyal no arriba i et trobes lluny de casa, el neguit de no poder gestionar gairebé res a l’espera que els tècnics s’hi posin, s’assembla bastant a una vulgar síndrome d’abstinència. Impaciència, nerviosisme, impotència, neguit... i, al final, acceptació i resignació. No hi ha més. Perquè quan et rendeixes a l’evidència que no podràs enviar aquell correu, ni respondre allò que corria tanta pressa, ni tan sols parlar una estona amb qui t’estimes, aleshores mires de posar-t’hi bé, perquè no tens alternativa. Si no és que fer un cafè i escriure una estona, fer petar la xerrada amb gent que fa temps que no veus i concentrar-te amb altres coses es considera una bona alternativa, encara que sigui forçada pels elements. De vegades parar és necessari. Encara que mai arribi en bon moment. Serà qüestió de posar-s’hi bé i confiar que no hi hagi cap incendi que no es pugui resoldre en una estona indeterminada. Això i paciència. Perquè al final, si llegiu això, és perquè el senyal ha tornat.