Històricament, la humanitat ha arreglat els seus problemes a través de la violència. Res de nou, doncs, en veure les guerres del segle XXI i els conflictes que han esclatat no fa ni dues setmanes. Després de la Segona Guerra Mundial, tanmateix, molts conflictes al món producte en part de la Guerra Freda van topar amb l’oposició de la societat civil d’arreu que clamava a favor de la pau. Sense anar més lluny i evocant temps relativament recents, tinc a la memòria les manifestacions contra la guerra de l’Iraq del 2003, i recordo perfectament els atemptats de l’11-M a Madrid. El 2003 hom cridava No a la guerra, i l’any següent milers de persones sortien al carrer contra els atemptats a les rodalies madrilenyes. Aleshores (i a diferència d’ara) ningú va justificar els terroristes que van atemptar, malgrat que l’estat espanyol formava part dels països que van anar a una guerra injusta a l’Orient Mitjà gràcies al nefast triumvirat Bush, Blair i Aznar. I tampoc va sortir ningú a demanar una guerra a sang i foc com a venjança (potser alguns es van adonar que ja s’havia pagat un preu massa alt per un engany). La gent sortia a clamar en pro de la pau i de la vida humana veient com morien innocents aquí i allà. Malauradament, ara vivim posicionats, obligats a prendre part: o estàs amb Israel o estàs amb Palestina; o estàs amb Ucraïna o estàs amb Rússia. Això, és clar, en les guerres televisades, evidentment ningú està amb la gent del Iemen, els sirians o els sudanesos... Hem arribat al punt que o bé oneges una bandera o bé l’oposada, però i la bandera de la pau, qui la fa onejar? Què se n’ha fet, del pacifisme?