El Quim va tancar el darrer dia de setembre, i amb el seu tancament ha deixat orfes aquells que fèiem comunitat al voltant de les seves taules, sovint insuficients per la quantitat de gent que hi anàvem. Era el nostre bar, el dels fallaires, els de l’ossa, el dels contrabandistes i tantes altres activitats que al tomb de la plaça d’Ordino reunia joves, grans i més grans en una sintonia acompassada entre cambrers i clients.
No hi ha res més depriment que veure com espais de trobada, llocs on compartir experiències i descompressions del tràfec diari, abaixen la persiana. Aquells referents on saps que sense necessitat de quedar a una hora concreta hi acabes trobant la teva gent, amb qui comparteixes aficions i il·lusions, acompanyada de la varietat de persones que caracteritza un poble: des del capellà fins al treballador de manteniment, del polític al funcionari, des del veí de l’edifici del davant fins als amics vinguts d’altres parròquies, de l’empresari a l’assalariat.
No hi ha res més depriment, deia, que veure com aquests espais tanquen portes, tan mancats com anem de relacions socials, de fer poble en una parròquia com Ordino amb tot el seu significat, que no vol dir altra cosa que cohesió, convivència i sentiment de pertinença. Tot plegat et deixa un buit interior que s’accentua quan qualsevol dia a la tarda passes pel que era el punt neuràlgic de la vida associativa i te’l trobes buit i a les fosques, una foscor que s’estén a tota la plaça desprenent un aire de funeral. Ens caldrà trobar nous espais o revitalitzar els que tenim. No ens podem permetre perdre’ls.