Fa quatre dies, literalment parlant, el primer ministre de la Gran Bretanya, Rishi Sunak, va anar a veure personalment el seu homòleg israelià, Benjamin Netanyahu, com a mostra de solidaritat i suport incondicional del govern britànic a “l’hora més fosca” d’Israel. De pas també va deixar clar, verbalitzant-ho, que desitja que guanyin. És de sentit comú que a la Gran Bretanya, com a altres països del món occidental, hi hagi molta ciutadania que no comparteixen aquest posicionament oficial. De la mateixa manera que –i em nego a creure que sigui sorpresa per a ningú– la major part de la ciutadania del món àrab tampoc comparteix ni dona suport a la violència de Hamàs, ni a cap altra. Però aquests corrents d’opinió, aquests sentiments contra la violència –a paraula pacifisme actualment és tabú– de milions de persones arreu del món, pràcticament no es veuen reflectits en els mitjans i canals de difusió generalistes internacionals. Té la seva lògica, formen part del conglomerat d’interessos econòmics, socials i polítics que controlen el món, el nostre i el seu; occident, orient, sud, nord... No deixar-se endur pel corrent majoritari de pensament extremadament poderós i influent que ens vol submisos i obedients esdevé una tasca complicada. Quantes vegades, en el nostre entorn familiar, social o laboral evitem pronunciar-nos per no generar situacions tenses i, el que és pitjor, deixem que la ignorància més agosarada imposi el seu punt de vista. Més de dos mil anys d’història i en nom de la intolerància religiosa continuem perpetrant els actes de violència, sang i destrucció més extrems; amb divina benedicció.