I tan bonics que són els grisos, però que incòmodes al mateix temps. Ens agraden les opinions clares, saber qui són els bons i els dolents, poder-nos posicionar sense haver-nos de fer gaires preguntes, sense dubtes, sense esquerdes. Fins a 35.000 decisions, prenem cada dia. Òbviament, el procés no pot ser raonat. El nostre cervell actua de manera automatitzada a partir del que ens és conegut. És després, quan ens qüestionen, quan tendim a racionalitzar el perquè d’aquesta tria i no una altra. I ni tan sols aleshores pesen més les nostres preferències reals. Tendim a seguir la pauta del que creiem que és socialment acceptable, del que se suposa que hem de fer i, sobretot, del parer majoritari. Per això es fan enquestes de tendència de vot, per això hi ha rànquings dels millors pilots, cremes, cotxes i professions. Perquè validen les decisions pròpies i faciliten el procés de selecció d’aquelles petites coses que creiem que no són importants. Vas a esmorzar i al marge del que vols –perquè ni tan sols t’ho demanes– encomanes sempre el mateix, perquè ens agrada que ens (re)coneguin i ens posin el cafè llarg amb dos de sucre quan tot just passem la porta. Per això pesa tant l’opinió pública, perquè en coses que creiem –ho siguin o no– banals, som gregaris per naturalesa i fa molta mandra anar contra corrent. I els algoritmes ho saben, i t’hi arrosseguen. Per això acabes veient només allò que t’agrada, parlant només amb gent que pensa com tu, i a mesura que fas pinya amb els teus iguals tendeixes a rebutjar l’altre. Escampant qualsevol matís de dubte, qualsevol gradació de gris.