Arriba la nit dels morts, vetlla de Tots Sants, domini de les ànimes i la castanyera, mentre a Andorra anem veient com el paisatge canvia de color i deixem de banda els moniatos, buscant l’escalfor entre els manifestants que anuncien concentracions per reclamar accés a un habitatge de lloguer digne a preu raonable. Mala peça al teler, quan les solucions no són ni úniques, ni ràpides. Quan les propostes miren de satisfer tant els petits inversors que han fet d’un pis de propietat el complement necessari d’una pensió escarransida, els grans tenidors que viuen d’allò que els ha estat donat, mirant de no perdre llençols a cada bugada. I la solució ni és una, ni és ràpida, ni pot –per definició– donar resposta immediata a les necessitats d’un país que veu cada cop més difícil emancipar-se, estalviar, separar-se o construir un futur a casa. Perquè el problema de fons és aquest: la incertesa del que passarà demà, de si hauré de buscar pis on viure, de si en trobaré, de si el podré pagar, de si els meus fills podran tornar a Andorra després dels estudis. De si em desnonaran quan ja no formi part del mercat laboral i no compti amb més recursos que els estalvis –pocs o molts– que hagi arreplegat en un context en què la inflació es menja els raconets, perquè tot és car, tot és cada cop més car. Per als que cobren un sou –que no puja prou– i per als petits empresaris –majoritaris al país– que miren de fer front als augments salarials, als increments dels lloguers comercials i a uns marges que seguen l’herba sota els peus. Continuarem enviant cartes a la gran carbassa –com feia en Charlie Brown–.