Fins i tot els més neoliberals de manual, que creuen en una estimulació de l’economia per la via de l’oferta, de les empreses i del sector privat, no poden prescindir de l’existència de l’Estat, que ha de regular amb les normatives establertes i també ajudar qui no pugui seguir. També els keynesians, que creuen en una estimulació de l’economia, donant resposta a la demanda dels consumidors i del sector públic. Tots ells tenen molt clar que l’Estat és l’autoritat suprema que ha de dirigir les polítiques econòmiques d’un país. En un moment donat, algú va intuir que la col·laboració publicoprivada, conceptes que poden semblar genèricament antagònics, en alguns aspectes concrets de la vida, podia ser una bona solució per donar una embranzida a l’economia, traient i canalitzant unes respostes que un únic sector no podria assolir satisfactòriament, per manca de pressupost o bé de mitjans. Evidentment que en una entesa publicoprivada, el fruit aconseguit hauria de ser prou beneficiós per als dos sectors implicats. En el marc de la difícil problemàtica enquistada de la vivenda, a Andorra, s’ha intentat últimament d’utilitzar aquest sistema amb l’Institut Nacional de l’Habitatge (INH), malauradament sense èxit, penso que per raons circumstancials d’acceleració dels actors de la construcció, i també per manca de concertació i de cobertura legal. Sorgirà l’opció compartida d’aquesta col·laboració publicoprivada a la Borda Mateu, quan parlem d’un equipament multifuncional necessari, que cal executar com a projecte de país, i d’un estadi de futbol adaptat a la modernitat?