Ni els somnis més humits dels organitzadors ni els malsons més terribles de la ministra Marsol presagiaven un èxit com el de la manifestació del passat dimarts. Gairebé un miler de persones vam sortir al carrer a dir que ja n’hi ha prou de la política del Govern respecte a l’habitatge, una política que va en contra del principi constitucional que diu que els poders públics han de promoure un habitatge digne per a la ciutadania. I digne, entre moltes altres coses, vol dir que es pugui pagar. I això, al nostre país, cada vegada és més difícil. No és un problema de quatre gats, o de temporers tot just arribats, és un problema que afecta el conjunt de la ciutadania treballadora del Principat, que veu com amb el seu sou no arriba per poder fer front a les despeses habitacionals. Bona prova d’això és el gran nombre de persones que treballen per a l’administració pública andorrana que eren presents a la protesta. Més d’un hauria de replantejar-se certs posicionaments polítics i ser conscient que la majoria absoluta és buida de sentit quan la ciutadania sent que el seu govern no el protegeix. Si una part important de la societat creu que les institucions que els representen (i que han de vetllar pel seu bé) no actuen com pertoca per a tal fi, tant se val si tens onze consellers o vint-i-vuit. Estic segur que dimarts més d’un i de dos van anar a dormir amb cremor d’estómac, i més a les portes de les comunals. Però saben què? No els compadeixo, perquè avui al nostre país hi ha centenars de persones que viuen constantment amb la por d’anar al carrer i perdre casa seva. Responsables polítics, és hora que es treguin les ulleres de realitat virtual amb què es miren el país.