El miler, o més, de ciutadans que van sortir al carrer per expressar el seu afartament davant l’abús ultraliberal en polítiques d’habitatge van donar algunes lliçons. La primera de totes, al Govern, a qui li ha dit que malgrat la seva majoria absoluta no pot governar d’esquena a la gent i que la situació és insostenible per a moltes famílies. La segona, a l’oposició, a qui li exigeix un paper més actiu i menys postureig. I la tercera, a la societat mateixa, fent-la reaccionar davant els abusos de l’administració. Però aquestes tres lliçons de dimarts passat de poc serviran si no es persisteix, es persevera i es manté el pols de la ciutadania envers el poder públic. Perquè la declaració d’urgència del Govern fa més olor electoral que no pas d’haver entès el missatge ciutadà. Sembla més un xutar endavant la pilota a l’espera de superar el 17 de desembre. No en va, entre el sanedrí governamental hi ha qui va dir dies previs a la convocatòria que no seria amb manifestacions que arreglaríem el problema de l’habitatge. Mentrestant, paral·lelament, el principal grup de l’oposició renuncia a fer la seva feina en el debat d’una de les lleis de més afectació sobre la gent d’aquesta legislatura. Ja ho poden explicar del dret i del revés que es fa difícil d’entendre, per no dir incomprensible, perquè per la mateixa regla de tres els arguments que fan servir es podrien aplicar a la majoria de textos legislatius que es debatran en aquesta legislatura. En fi, com deia al principi, només queda perseverar, perquè massa vegades hem vist com les més justes i massives reivindicacions s’han acabat diluint amb el temps gràcies al tacticisme polític de prometre i deixar fer que ja es cansaran.