La mobilització ciutadana a Andorra no ha estat mai destacada. Les crides a la població per sortir al carrer per mostrar disconformitat amb l’statu quo no acostumen a tenir èxit. Per aquest motiu, la mobilització per la situació de l’habitatge d’aquesta setmana posa sobre el taulell de joc la inquietud que hi ha al carrer. En un país on els indicadors econòmics presenten trimestre rere trimestre xifres més que favorables, amb un atur pràcticament inexistent i previsions favorables, la precarietat de l’habitatge és l’escull a superar si volem seguir avançant. El disparat creixement del preu afecta pràcticament tothom, no és un problema de temporers, nous residents o classes treballadores. La majoria de ciutadans veuen com han de destinar bona part del sou a pagar un lloguer altíssim o una hipoteca amb l’increment dels tipus d’interès per sobre el 4%. Les dificultats que comporta tenir un lloc digne on viure angoixen i molt i han fet que, massivament i sense una organització al darrere, un miler de persones hagi sortit al carrer dient prou. No és fàcil, i més en un mercat liberal com el nostre, frenar els preus inflacionistes sense pecar d’intervencionisme extrem. El que és evident és que la població del país té dret a viure en condicions i que és un toc d’atenció que de moment sembla tenir efecte. Sense interessos de tipus partidistes, la solució, però, ha de venir des de la unitat i la suma en benefici de la ciutadania del poble.