Donat que el Govern d’Andorra va decidir preservar, protegir i restaurar l’edifici de l’antic Hotel Rosaleda d’Encamp i declarar-lo bé d’interès cultural i posteriorment traslladar-hi el ministeri de Cultura, i vist que s’ha volgut conservar el nom original d’aquest edifici emblemàtic, referent del patrimoni de granit d’Andorra, volem explicar el perquè i l’origen de l’hotel des del coneixement que en tenim.
Origen de l’Hotel Rosaleda a Encamp:família Puigsubirà i família Martí Puigsubirà.
El matrimoni Joan Puigsubirà Rovira i Teresa Tarridas Bosch arriba al Principat d’Andorra provinent de Calders (el Bages aleshores, avui el Moianès) a principi de la dècada de 1930 amb elsseus sis fills: Pepito, Pere, Lola, Valentí, Rosendo i Rosita.
El pare, Joan Puigsubirà, treballa com a encarregat de FHASAen el transport: en camions, de material iobrers.
També obren una botiga dequeviures a la part alta d’Escaldes, a prop d’on actualment hi ha l’Hotel Carlemany.
Més tard, el fill Pepito i el pare Joan, amb camions de la marca MAN, transporten conjuntament el ferro per construir la central hidroelèctrica FHASA; la filla Lola es cuida de la botiga i els fills Pere i Rosendo treballen de cambrers a Barcelona.
Els anys 34-35 arriba a Escaldes Joan Martí Bultó, que, aprofitant les seves vacances professionals a Barcelona (en aquell moment treballava com a xef de cuina al restaurant Cafè de París a París), s’assabenta que es necessita per fer una substitució un xef de cuina a l’Hostal Valira d’Escaldes, propietat dels frares benedictins de l’Abadia de Montserrat i dirigit pel Sr. Bascompte.
Degut a la seva formació en l’alta cuina francesa a grans hotels i restaurants de París, els menús de l’Hostal Valira eren plats de la cuina francesa i, per això, estaven redactats en francès.
En Joan Martí ha estat el primer xef de cuina, vestit com a tal (amb barret de cuiner, jaqueta i pantalons a l’ús), que hi ha hagut a Andorra. Tothom anava a mirar-lo i es creien al principi que també era un frare.
Com que la botiga de queviures que portava la Lola proveïa la cuina de l’Hostal Valira, va facilitar la coneixença entre en Joan i la Lola. Ell ja no va marxar d’Andorra ni tan solsper anar a buscar les seves pertinences a París. Finalment, es van casar al Santuari de Meritxell.
L’aiguat del 1937 es va endur la casa, la botiga, les botes de vi i totes les pertinences de la família Puigsubirà, que en quedar-se sense casa van anar a viure, per un temps, a casa del Gepet del Tura, a Escaldes, perquè la Lola i la Celestina eren molt amigues.
Aleshores en Joan i la Lola pensen per primera vegada a fer un hotel i portar-lo tots dos.
Durant la Guerra Civil Espanyola, els fills Puigsubirà són cridats al front i la resta de la família va a Saragossa, on obren la pensió La Catalana, que porten en Joan i la Lola, per ser a prop d’ells i donar-los suport. La pensió va durar menys de dos anys, poc temps perquè eren temps de guerra, temps difícils.
Més endavant, en Joan i la Lola obren una botiga de queviures a la Seu d’Urgell, que més tard dirigirà en Rosendo amb la seva dona fins a la seva jubilació.
Va ser aleshores quan es torna a pensar a fer unhotel, però calia saber on.
El Sr. Ribes (pare dels germans Òscar i Marta Ribes Reig), que era amic de Joan Martí perquè anava a dinar sovint a l’Hostal Valira, li fa saber a en Joan que a Encamp hi havia, en un terreny de la família Moles, una casa de pedra, propietat del Sr. Aimat, que es venia.
La compra el Sr. Joan Puigsubirà Rovira amb permís de construir-hi un hotel. Es paga un lloguer pel terreny ocupat.
Per fer l’hotel, es busca (en Pere és l’encarregat de fer-ho perquè era a Barcelona) un arquitecte de prestigi (el Sr. Adolf Florença i Ferrer) i l’aparellador (el Sr. Antoni Carbonell) i es decideix que l’hotel sigui de luxe.
-Comencen les obres (1941-1942)
En Pepito, amb els camions, puja el material per a la construcció des de la primera la pedra.
El Sr. Manel Benages, un refugiat català que amb els anys va anar a viure a França, és l’encarregat de la construcció.
En Joan, la Lola i el seu fill Valentí s’instal·len a la casa de pedra mentre es fan els fonaments de l’edifici. En Joan cuina per als treballadors i la Lola cuida del seu benestar i de la família.
Quan la casa de pedra ha de desaparèixer perquè l’edifici va creixent, el matrimoni Martí, el seu fill Valentí i el que va néixer després, en Josep, s’instal·len en els diferents espais ja construïts i que van ocupant segons avança la construcció. El petitJosep va morir cap als 14 mesos a l’espai destinat a la cuina, on hi havia sis llits, que era on estaven llavors instal·lats.
Mentre en Joan continua cuinant per a la família i els treballadors, la Lola supervisa i ajuda les treballadores que renten al riu la llana per després poder fer els matalassos (un senyor de Castellciutat) per a les futures habitacions. La llana es posa a eixugar a la terrassa de la primera planta i després a la tercera planta. També la Lola fa a mà els llençols de fil amb vora foradada (vainica en castellà), un cada dia.
Mentre es finalitzen les obres de l’Hotel Rosaleda, el matrimoni Martí Puigsubirà escull a França els mobles, la vaixella, la coberteria...
Un senyor francès, Monsieur Lami, que és pintor i viu a la casa dels Oros, pinta a mà l’anagrama i les inicials de l’hotel en totes les cadires de fusta tornejada.
Els llums i altres coses més es recuperen de l’antic Hotel de França. Se n’ocupa en Pere.
Les reixes de ferro forjat de les portes i finestres de la planta baixa es fan a Almeria.
Els vitralls de vidre forjat de les portes del menjador d’esmorzars amb escenes de la vida quotidiana i paisatges andorrans es fan a Olesa (no és segur).
La fusta del passamà de l’escalinata, que encara perdura, és de caoba de la Guinea.
Es converteix en l’hotel de luxe i de més categoria d’Andorra i de tots els Pirineus, obert tot l’any.
Compta amb més de seixanta habitacions amb bany, un ascensor elèctric, tres menjadors (un per als desdejunis, un principal i un d’estiu), un bar amb terrassa, un saló de lectura moblat amb sofàs de cuiro, un saló amb llar de foc, dues terrasses (una de molt gran), garatge, calefacció central, serveis de bugaderia (una gran màquina de rentar la roba) i planxa, i també una cuina amb l’equipament, el més modern de l’època: cambres frigorífiques (abans càmeres), màquina de pelar patates, rentaplats, una cuina central (avui en diem illa) amb un grill enorme, economat… forn per fer pa i pastissos (hi va treballar el Sr. Manel Pons i el Sr. Gil, pastisser de Barcelona que venia com reforç a l’estiu).
A la planta baixa, juntament amb les del servei, hi havia habitacions per als xofers i servei propi dels clients, i al subsol, la sala de festes (decorada amb escenes de danses espanyoles, tiroleses i catalanes i paisatges del país, pel pintor Sr. Magí Serés, un refugiat català de Tàrrega), els tallers del serraller, del fuster (el Sr. Calafell) i de l’electricista, el dipòsit del carbó per a la calefacció central, el celler i el pàrquingcobert.
En Joan Martí és el xef de l’hotel, amb unes deu persones treballant a la cuina, i s’ocupa també del celler (té fama pels vins, caves i xampanysde les millors marques d’aquells temps), on hi ha també bocois de vi per al consum dels treballadors, per a la família i per vendre al poble.
La Lola porta la direcció i l’administració, l’atenció als clients i personal d’habitacions, juntament amb l’encarregada principal.
Els menjadors disposen de dos maîtres (Sr. Mas i Sr. Pepito Font), cambrers, ajudants i grum (Emilio Ubach “Emiliet”) i resta de personal.