Ara tots sabem quina repercussió va tenir la concentració per la crisi de l’habitatge de dimarts passat. La plaça de la Rotonda va quedar petita per a la “cinquantena” de persones que la van desbordar. Viure dignament, treballant per un salari just, amb serveis públics de qualitat i a l’abast de tothom, en un entorn segur, amb justícia i sostenibilitat semblen arguments del tot assenyats, però ja no ho són. Les persones, individualment i com a membres d’una comunitat social, fa molt de temps que han deixat de ser la mesura de les coses; de la mateixa manera que els estats nació han estat superats per les corporacions multinacionals, que han trobat barra lliure per a dur fins a l’extrem les polítiques econòmiques ultraliberals. Pot semblar una divagació mental –altrament dit palla– però no ho és. Dimarts passat la ciutadania d’Andorra, la gent d’un país on –fins fa quatre dies– treballar i guanyar-se la vida era la divisa única i sagrada per la qual tot se sacrificava, des de la família al temps de lleure, va dir que ja n’hi havia prou d’aquest color! Més de mil persones, sense distincions d’edat ni filiació, es van aplegar per un objectiu comú. Estem tips i farts de veure manifestacions de tot caire, mida i mena, amb violència inclosa... des de la pantalla. A altres contrades la de dimarts no deixaria de ser una notícia entre moltes. A Andorra ha significat un punt d’inflexió. Els antecedents mobilitzadors escassejaven i alguns fins es podrien titllar de ridículs; però són això, antecedents, és a dir passat. La ciutadania ha perdut la por i ha comprovat que per una causa justa sempre pot fer seus els carrers i les places.