Abans tot era més fàcil. O ens ho sembla. Érem menys, hi havia poc en joc, tot estava per fer, i s’anava sobre la marxa. Això explica el perquè del desordre urbanístic i algunes antigalles que –per peresa o desídia– han quedat a mig fer, a mig resoldre. Avui som més. Ja no som –ni ens podem permetre– ser invisibles. Hi ha un germà gran que ens renya cada cop que mirem de tirar pel dret o a destralades. Els temps canvien. A nosaltres sembla que ens costa adaptar-nos. Perquè a ningú li agrada que li forcin el pas, i al mateix temps, sabem que és inevitable. Trigarem més o menys, però acabarem tenint un registre de la propietat, tenint convenis col·lectius, exigint el català per a la renovació del permís de residència, construint habitatge públic i regulant alguna mena de subsidi d’atur. I acabarem disposant d’un acord amb Europa, millor o pitjor, però el tindrem, al capdavall, perquè qui es pensi que és una opció encara no ha entès com funcionen les coses. I trigarem més o menys –a Andorra això de procrastinar sempre se’ns ha donat bé–, anirem deixant que passin els dies, que sigui el proper govern, el proper comú, el proper cicle econòmic qui acabi posant fil a l’agulla, però al final acabarem passant per l’adreçador. Perquè no estem sols, ni ens ho podem permetre, perquè no som rics, perquè necessitem conviure i relacionar-nos amb els altres. Perquè sense els treballadors les empreses no funcionen, però sense les empreses els treballadors no tindrien feina. I quan més triguem a agafar el bou per les banyes, més –falsa– sensació tindrem de control i més a prop serem del desastre.