A ningú se li escapa que estem en èpoques convulses. La preocupació i la necessitat donen pas a la crispació i aquesta, a vegades, a l’acció. Són molts els fronts que afecten la nostra societat i observem que estan perfectament interconnectats: les guerres en escenaris i territoris a tocar, que independentment del prioritari drama humanitari encareixen els productes alimentaris, els béns de consum, industrials i energètics. Unes negociacions amb la UE que es retorceni s’enverinen, provocant un reflex de refús tàcit, prou comprensiu en la ciutadania, i també l’habitatge. L’habitatge esdevé, de lluny, la preocupació màxima. La mancança d’habitatge de lloguer, conjugada i combinada amb uns preus altíssims dels pocs apartaments que resten destinats a l’arrendament, només es pot gestionar equilibrant l’oferta i la demanda, és a dir, col·locant força habitatge de lloguer a l’abast. És una regla elemental del mercat. L’Administració incita tímidament el sector privat que inverteixi en aquest producte específic, però l’augment del cost brutal i exponencial de la construcció, la inseguretat jurídica i els marges poc atractius són paràmetres que fan desistir els promotors, que amb uns tipus d’interès a l’alça busquen i es refugien, doncs, en altres sectors de l’economia. Quan l’intervencionisme qualla amb dificultat és inquietant comprovar que no es pot acontentar, alhora, els dos actors implicats i en competició, arrendadors i arrendataris. Cal, doncs, que el sector públic agafi el toro per les banyes i col·loqui el producte al mercat, amb o sense ajuda del privat.