Poca cosa més puc aportar al que aquests dies s’ha escrit sobre la figura de Toni Martí. I el que podria aportar segurament no toca dir-ho ara, perquè ningú em negarà que tot regnat, tot període de llarga dedicació a la política amb tanta plenitud, té les seves llums –glossades àmpliament des de dilluns– però també inexorablement té les seves ombres, les quals la història les acabarà analitzant amb aquella fredor que dona el pas del temps. Mai he estat massa amic del poder, ni del sistema, però malgrat això la consternació per la desaparició del polític escaldenc hi és i, des de la discrepància –o potser hauria de dir la distància– que manteníem en el tracte periodista-polític, és evident el reconeixement a Toni Martí com un dels darrers mandataris que ha exercit la política com pocs ho han fet i que deixa un buit impossible de reomplir, perquè amb ell es va trencar el motlle d’una determinada manera de fer política. Un actual conseller general, dels novells, en llargues converses que manteníem abans que s’incorporés al sistema, em deia que Martí, amb Bartumeu i Rosa Ferrer, eren els darrers que representaven el més pur estil de fer política a l’andorrana. Això sí, cadascú des del seu espai polític i la seva manera de fer, amb el seu propi estil. No ho deia com un retret ni una crítica, sinó com una constatació i, fins i tot, amb un punt d’admiració. Costa definir el concepte de fer política a l’andorrana i és segurament posant com a exemple aquests noms que un se’n pot fer a la idea sense necessitat de remuntar-se al segle passat. Descansi en pau.