Fa temps que no parlo de futbol, és a dir del Barça, és a dir de Messi –aprofito la llicència per recomanar La Sotana–. Però és que fa molta mandra. Sobre el paper, l’entrenador i els altaveus mediàtics semblen tenir molt clara la teoria. A la pràctica l’equip no juga a res. Vull dir a res del que teòricament teoritza l’equip tècnic i vol ser el sant grial de la identitat futbolística de l’equip. No cal posar exemples... Els pocs moments de “bon” joc són miratges. Per acabar-ho d’adobar, aquesta crisi s’emmarca en una de molt més greu i preocupant, de gestió econòmica i reputacional, que fa perillar la continuïtat de l’entitat. Sortosament, al bell mig de tot aquest desgavell, hi ha un oasi on refugiar-secom si fóssim nàufrags, l’equip femení. Tant me fa que diguin que no es poden comparar –les dues lligues– ni cap altra argumentació, sovint peregrina, dels haters; i menys els (des)qualificatius machirulos de les moltes cavernes mentals i físiques que pul·lulen entre nosaltres. Dit això, veure com les jugadores interpreten el futbol, com es mouen amb i sense pilota, és tot un plaer. Són l’antítesi dels seus homònims masculins, que corren com pollastres sense cap i que més d’hora que tard acaben no anant enlloc. Per no parlar de les recurrents pilotades amb destinació desconeguda, que regalen quan es veuen incapaços de sortir jugant-la. Les jugadores i tot el cos tècnic tenen clars els trets diferencials que les han dut a ser un dels millors equips del món –els títols col·lectius i individuals parlen–. Un estil que no és negociable, que les identifica i amb què –més important encara– se senten totalment identificades.