No deixa de tenir un punt divertit, la veritat. Un munt de gent anant de corcoll aquests dies per presentar propostes, arguments i projectes, buscant el millor angle per a la fotografia, organitzant calendaris de reunions, dissenyant programes i fulletons, i total, per no res. Si més no per uns quants, per a qui es podrien estalviar tot l’embolcall democràtic que imposa una campanya electoral. Perquè no ens enganyem, des de divendres, un cop fetes públiques les candidatures, un nodrit grup d’electors i electores ja saben a qui votaran o a qui no votaran. Facin el que facin, diguin el que diguin els candidats a partir del tres de desembre. Només veient els noms d’amics –o enemics– descarten o escullen una llista. Una tria emocional fonamentada en la pell, en l’experiència o en la imatge que transmeten les persones que s’hi presenten. No deixa de ser normal en una societat encara petita –si més no pel que fa a nombre de votants i candidats–, on qui més qui menys encara relaciona cada nom amb una família, una companya de feina o un veí d’escala. D’aquí la importància de saber fer una bona escudella barrejada. Però mentre que per una banda és comprensible –i no necessàriament desencertat– no deixa de ser una llàstima que el prematur inici del vot judicial incentivi aquest vot més visceral, i que es promogui poc allò tan devaluat de llegir programes, escoltar propostes, preguntar als i les aspirants i comparar candidatures.