És totalment lícit ser contrari a l’amnistia. I també no voler la independència de Catalunya. És totalment lícit ser contrari a un govern pactat entre el PSOE i les forces independentistes catalanes. És propi d’un estat on impera la llibertat d’expressió que hom pugui sortir al carrer a mostrar la seva contrarietat respecte a la primera qüestió, la segona, o les dues alhora. El problema és que al carrer hi han sortit tant aquells que són contraris a ambdues coses, però accepten la democràcia i l’estat de dret, com aquells que alcen el braç fent la salutació feixista, onegen banderes preconstitucionals (franquistes, vaja) i no tan sols no els importa la democràcia, són contraris al seu exercici. I és que encara hi ha gent que no ho sabia i se n’adona ara: hi ha una Espanya que no va morir ni el 75, ni el 78 ni amb el pas dels anys: sigui o no minoritària, hi ha una Espanya feixista que és viva i que no va morir ni al llit ni al carrer. I que mentre no s’encari i es lluiti per eliminar-la, no desapareixerà per si sola. Durant molt de temps els poders polítics espanyols han mirat cap a una altra banda mentre es glorificava el dictador en un mausoleu, mentre la simbologia franquista era present als carrers i a les institucions, mentre els hereus d’aquella Espanya vivien encara dels beneficis conquerits gràcies als braços alçats i als morts a les cunetes. Diuen que mala herba no mor mai, però se la pot regar o tallar, cadascú decideix. Sigui com sigui, les dues Espanyes que el 2017 es van unir contra l’exercici de la democràcia a Catalunya ara es troben lluitant entre elles per la legitimitat dins del seu propi estat i és una lluita que no sabem com acabarà. O sí.