El parlament és per definició el lloc de debat, de confluència de sensibilitats, ideologies escollides democràticament pel poble, i és per sobre de tot la seu del poder legislatiu. Aquesta setmana el protagonisme l’ha posicionat com a figura preeminent de la contraposició i juxtaposició d’idees i intercanvi d’opinions. Ha coincidit políticament intensa pel debat d’investidura a Espanya, amb un nivell de crispació amb pocs precedents, i el monogràfic sobre habitatge al Consell General, amb manifestació multitudinària al carrer inclosa. Dues mostres de la importància del parlament, com a epicentre del debat i dels temes que es comenten al carrer, i que aproximen la institució a les inquietuds i problemes dels ciutadans. A Espanya amb l’amnistia i els acords per a la investidura que polaritzen la població, i a Andorra amb la problemàtica de l’habitatge. Més enllà de la diferència en els tons i l’escalada de bel·ligerància, són mostra de democràcia i pluralitat. El joc de l’agudesa, la rapidesa i l’audàcia dels polítics pren un major protagonisme en un escenari més professionalitzat i un altre de menys, a l’hora d’executar l’esgrima parlamentària. La posada en escena andorrana és molt més lineal i moderada, amb menys cops d’efecte que l’espanyola, plena de sarcasmes, acusacions encreuades i dards enverinats. Però la política no deixa de ser una escenificació del que preocupa el poble, i busca captar i mantenir el vot, i com més ben feta més impacte té per aconseguir convèncer el públic que és l’objectiu.