De la quantitat de premsa esportiva que existeix a Espanya les capçaleres més conegudes són les duples As i Marca de la capital de l’estat i Mundo Deportivo i Sport a la de Catalunya. Tots tenen el futbol com a element vertebrador, malgrat que es volen poliesportius. Un altre paral·lelisme observable és que un dels dos mitjans de cada parella és descaradament promerengue o proculer, sense dissimular-ho. Així, el dia que l’etern rival perd és força divertit mirar-se les portades per veure com entomen la derrota del seu equip insígnia. Els malabars que s’hi poden llegir sovint no tenen res a envejar als dels il·lusionistes. Els de Madrid tenen una peculiaritat compartida, absolutament contrastada que no han paït ni amb el temps: Messi. Fins i tot ara que, esportivament parlant, ja està en les darreries de la seva carrera futbolística, no poden amb ell. Exemple ruc, ruc, ruc, de titular “Thuram: ‘Messi me regaló sus botines, me arrepiento todos los días...’” (As, 16/11/23). Petit destacat del futbol italià, on juga Marcus, fill del Liliam Thuran, qui va ser jugador del FC Barcelona. Ho aclareixo perquè la història és familiar. Explica el fill que amb deu anys va anar a veure un entrenament del seu pare i per jugar amb la resta de canalla –després de l’entrenament– Messi li va deixar primer (i regalar després) unes botes seves. Marcus diu: “Con 10 años no me di cuenta de lo que acababa de pasar, así que al día siguiente se las regalé a un amigo. Me arrepiento todos los días...”. Guaita tu quina elisió més oportuna! Només és una anècdota, però il·lustra perfectament l’animadversió que no cessa.