En el nostre entorn proper tothom sap que hi som, però gairebé ningú no ens coneix. I no parlo que a Noruega coneguin Sornàs, ni tan sols que més enllà de Berlín ens ubiquin al mapa. El cert és que fins i tot en ciutats properes com Tolosa no saben qui som ni què fem. No som –com el Dorado– més que una idea abstracta feta de petits tòpics més o menys esbiaixats, de contraban de tabac, impostos baixos i la imatge imprecisa d’un munt de cases prop de la frontera on es venen porrons i perfums. Perquè és així. Malgrat els esforços de l’Administració i de nombroses entitats i associacions que fa anys que treballen els vincles més enllà de les nostres fronteres, continuem sent uns desconeguts per als veïns. Fins i tot quan anem al sud, les idees preconcebudes se’ns mengen. I és en petit comitè –uns i altres– que anem repetint aquell gastat mantra de som un petit país entre França i Espanya i mirem d’explicar una realitat complexa, pròpia i diferenciada. El cert és que ens cal fer encara molta pedagogia. Al nord per desinterès històric, al sud perquè donen per fet que saben qui som, encara que no sigui cert. No és evident. La nostra història, ja ho és, de peculiar, el nostre dia té les seves particularitats, amb alguns problemes compartits, i d’altres amb especificitats pròpies que no permeten fer comparacions simplistes. I el fet de funcionar encara com un reducte aïllat en el context europeu no ens ajuda. Potser comença a ser hora a deixar aquella màxima de Fiter i Rossell d’explicar el menys possible, per començar a explicar-nos millor si ens volem fer entendre.