Ara toquen les eleccions comunals, en què les llistes de candidats, per llei, han de ser gairebé paritàries, allotjant-hi fil per randa les quotes de gènere reglamentàries. En quasi totes les parròquies, amb favorits més o menys diàfans,hi ha partit i joc per competir. Als maldecaps del Govern s’hi podria afegir un nou ensurt: un senat de cònsols advers, actuant com a contrapoder, en funció del resultat del 17-D. Si es produeix aquest fet, la segona part de l’últim mandat del cap de Govern no seria pas una bassa d’oli, amb uns dossiers gruixuts com l’acord d’associació amb la UE i l’habitatge. Si apliquem la norma no escrita del políticament correcte, que emprem alegrement per aquestes contrades, el proper inquilí de Prat de la Creu hauria de ser una dona, perquè toca. I tots els que seguim aquesta teoria gens cartesiana en tenim una al cap... No obstant això, l’acumulació de les carteres calentes de la ministra, amb la de l’habitatge que crema superlativament, minven les seves opcions en totes i cadascuna de les cases d’apostes considerades. Potser arribem tard i malament, però amb la creació d’un parc d’immobles socials de titularitat pública, quantitativament important, i alliberant alhora i totalment els lloguers i les rendes, tenim el trencaclosques resolt. La implicació dels comuns i del Govern ha de ser conjunta i decidida, però caldrà també saber llegir i interpretar els estudis de capacitat de càrrega, per avaluar l’abast del creixement, posant-hi topalls si s’escau. I per a això no cal disposar d’un gènere específic, cal preparació i sentit comú.