Presentar-se a unes eleccions és de valents i, per tant, cal donar l’enhorabona a tots els que s’han atrevit a fer el pas. La valentia, tanmateix, no s’ha de confondre amb la inconsciència, i sempre és recomanable que qualsevol candidat surti preparat de casa, perquè la palestra política és dura i l’opinió ciutadana, inapel·lable. El candidat ha de tenir el cul de ferro, preparat per rebre les preguntes més punyents i, si s’escau, les crítiques més dures. Perquè després la gent parla, i encara has de sentir a dir allò que no feu conya d’aquell, o d’aquell altre, perquè és la primera vegada que es presenta o perquè no té el nivell, però com a mínim ho ha intentat. Si algú es presenta a unes eleccions és perquè creu que al llarg de quatre anys pot servir millor que ningú la ciutadania d’una parròquia i, si es creu capaç d’això, també ha de ser conscient de les seves capacitats i mancances. Un votant ha de ser exigent i els candidats han de ser els primers a exigir-se a ells mateixos uns mínims. Això de sortir a un debat a llegir les notes que t’ha preparat algú del teu partit, l’enorme dificultat per parlar en públic i transmetre un missatge clar i concís o el desconeixement de la realitat del país, per posar alguns exemples dels darrers comicis nacionals, són per mi l’exemple de la manca d’autoexigència d’alguns. Després ens sorprenem que part de la ciutadania miri els debats només per trobar el friki de la contesa electoral, però en més d’una ocasió alguns hem sentit vergonya aliena a l’altra banda de la pantalla. Si per moltes professions calen anys d’estudis o experiència, que ningú cregui que d’un dia a l’altre serà un geni de la política.