Dijous va tenir lloc la 45a edició de la Nit Literària Andorrana. La que durant molts anys va ser l’única nit, la nit de referència de la cultura nacional, quan tot estava per fer. Un suculent cartell de premis, el guió del qual s’ha mantingut inalterable, com una flor dins un llibre, malgrat el canvi de segle, de tendències, de maneres de fer. Suposo que per això va ser inevitable veure en algun moment l’escletxa oberta en l’espai-temps i entrellucar –com en un Aleph– totes les nits literàries del passat, superposades, les unes sobre les altres. I sobre l’escenari, la personalitat i bonhomia de Rossend Marsol, Sícoris, com a mestre de cerimònies, amb la corbata de llaç, al costat de Rosa Mari Sorribes, amb aquell punt entre solemne i col·loquial que continua imprimint a l’acte Carme Jaumot. O el caminar decidit, fet de moltes petites passes, de Roser Jordana, quan el Sícoris anunciava amb aquell tro de veu la seva entrada per vendre les butlletes del sorteig, al clam: “Que passin les noietes del Sindicat d’Iniciativaaa.” I allà que anava ella, amb el barret i el vestit gris de l’uniforme, i l’Eva Arajol –adolescent– al darrere, mirant de seguir-li el pas. Llegia l’altre dia que quan tornem als llocs que hem estimat, no hi busquem allò que havien estat, sinó el que nosaltres sentíem aleshores. Potser és l’edat. Potser és que en un món canviant, on lentament i inexorable, van desapareixent els espais compartits i coneguts, vetllades ancorades en el temps ens connecten amb allò que ja no és, ni tornarà a ser. Com diu el Luengo, és el que tenen les nits venerables.