Fa molts anys que sentim a parlar, tot i que ho anem cercant també, quin pot ser l’encaix ideal d’Andorra amb la Unió Europea. Fa molts anys que els successius governs, en matèria de política internacional, busquen una aproximació a Europa, cobrint acords i teixint vincles en continu. Les negociacions que van aconseguir l’acord duaner, l’acord monetari, una fiscalitat homologada i la pertinença més o menys complexa a la zona euro, eliminant-nos de les llistes fosques lletges i bel·ligerants, ens acorden clarament una homologació internacional que sembla prou raonable. És el nostre primer neguit, essencial per al bé i per a l’estabilitat d’Andorra. És evident que el nostre entorn natural és Europa, ningú ho pot negar, i podíem pensar que els deures estaven completats dins d’un bon equilibri. No obstant això, entenem que la geopolítica és enrevessada i supera l’àmbit geogràfic. Ara estem doncs embarcats en una nova aventura, en forma d’acord d’associació amb la UE, on el ciutadà, amb la força dels mitjans de comunicació, rep els inputs de les negociacions en forma de descàrregues elèctriques d’alt voltatge. És evident també que els canvis en general incomoden, i les alteracions que ens proposen són inquietants. Les presentacions són venudes com una oportunitat. Alguns, però, hi veiem un salt al buit, tot i que ens expliquen que al final d’aquest buit, si ens ho mirem positivament, hi ha certs avantatges. Les presses que acompanyen aquest procés tampoc ajuden a forjar-nos un criteri que validi la línia oficial. La gran pregunta és però: què perd Andorra signant l’acord?