La propaganda electoral no és una invenció nova. Segons llibres dels experts en màrqueting, els inicis de la propaganda, com a venda d’un candidat, s’ha de situar en les eleccions presidencials americanes del 1952, quan el Partit Republicà contractar serveis d’una agència de publicitat, la BBDO3, per elevar la imatge d’Eisenhower, sense carisma per ser presidenciable. Tot i això, les campanyes existien en temps de l’antiga Roma, on s’obligava a tenir suport de l’electorat per accedir a una magistratura, fet que suposava enfocar esforços a convèncer al poble de la idoneïtat del candidat per al lloc. Així doncs, les campanyes i la propaganda electoral venen de lluny. Amb l’evolució s’han sofisticat les tècniques, però el fons i l’objectiu continua sent el mateix. El període de campanya electoral delimitat per llei ha de servir per acotar els dies en què els candidats despleguen tota mena d’estratègies per aconseguir el vot. La irrupció de les xarxes socials ha fet saltar pels aires aquesta limitació legislativa en l’espai i el temps. Fa com a mínim dues setmanes que veiem “anuncis de candidatures” a les xarxes i es fa molt difícil distingir precampanya de campanya. Les xarxes socials s’han convertit en l’aparador perfecte i gratuït per infiltrar anuncis amb l’excusa de presentar candidatures, fer conèixer els candidats o destapar temes controvertits de la campanya en contra dels oponents. Bombardeig electoral a la caça de vots.