Per una d’aquelles casualitats de la vida, amb unes hores de diferència han traspassat dos personatges públics: Shane MacGowan i Henry Kissinger. El primer, amb seixanta-cinc anys, i el segon, centenari. A banda de parlar anglès amb un accent marcadament irlandès i alemany respectivament, no poden ser dos personatges més diferents. A Kissinger, l’única persona en els dos-cents anys d’existència dels EUA que ha sigut secretari d’Estat i assessor de Seguretat Nacional, no li cal presentació. Potser costa més identificar MacGowan: poeta, compositor i mític cantant de The Pogues, la banda folk-punk que va marcar els anys vuitanta a Irlanda; és a dir, a l’escena anglosaxona; és a dir, al mercat internacional. Radicalment irlandès, inconformista, bevedor empedreït i addicte a substàncies diverses, la seva figura no deixava indiferent ningú. Espera... que m’he precipitat en la primera afirmació. Kissinger també ha estat una figura polèmica amb un costat molt fosc, pel qual molts el consideren un “criminal de guerra”: el seu ferm impuls als cops d’estat de Xile i l’Argentina, on es van instaurar sengles dictadures; la promoció de genocidis a Laos, Cambodja i Timor Oriental. Tot plegat uns quants milions de morts que ni un controvertidíssim Premi Nobel de la Pau –atorgat el 1973 per negociar la fi de la guerra del Vietnam, juntament amb el líder nord-vietnamita Le Duc Tho, el qual va rebutjar el premi perquè la guerra encara no s’havia acabat– ha aconseguit blanquejar. Així doncs, que descansi en pau Shane MacGowan; amb el record de la seva inconfusible veu cantant Dirty Old Town o Fairytale of New York.