Sis de la tarda. Em truquen des de Barcelona per un tema de feina i un cop l’hem comentat em pregunten: “I això de l’activista per l’avortament? Ho estem seguint des d’aquí i Déu-n’hi-do...” Ara la feina és meva per explicar-li a l’interlocutor que el que està arribant del cas a baix a Catalunya no té res a veure amb allò que es jutja aquí. Que l’afer està relacionat amb unes acusacions sense proves que ha fet una persona, a títol individual, amb relació a una suposada pràctica per part de l’administració andorrana que, si fos certa, seria molt greu. A l’altra banda del telèfon es queden una mica sorpresos: ostres, això no ho sabia. Li explico que tot plegat té ben poc a veure amb el dret a l’avortament a Andorra, una demanda d’una part important de la societat, que no es pot negligir, i que al país es pot defensar lliurement aquest dret sense conseqüències penals. I li explico que hi ha associacions partidàries de la despenalització de l’avortament, partits que també la defensen obertament i que ara mateix el Govern està en vies de negociació per veure com es pot avançar en aquesta qüestió sense afectar el model institucional, que d’altra banda ha garantit fins ara la supervivència d’Andorra. A l’altra banda de la línia telefònica el desconcert és total, com si li estigués parlant en xinès: de tot això a escassos quilòmetres d’Andorra no n’han sentit a parlar, s’han quedat amb un relat mal construït per periodistes sense coneixement de la situació ni de la realitat andorrana, i per una roda de premsa al Parlament de Catalunya que hauria de fer caure la cara de vergonya a més d’un. Realment els que informen, no poden informar-se abans?