El comú de Rosa Gili

A la portada del programa electoral de Consens apareix una fotografia de Rosa Gili, somrient, tota sola, amb el Valira de fons: una imatge poc representativa del consens que el nom de la candidatura promet. Una imatge que, en aquest cas, no és només una proposta de futur, pròpia d’un programa electoral, sinó també el reflex del que han estat els seus quatre anys al capdavant del comú d’Escaldes-Engordany.

Gili va arribar al comú el 2019, després de tres legislatures al Consell General, dues de les quals a l’oposició. I des del 2019 ha tingut l’oportunitat de demostrar quina és la seva manera de fer política.

Durant aquestes dues setmanes de campanya electoral tenim l’ocasió de contrastar models de parròquia i maneres de gestionar el comú. Podem avaluar fins a quin punt la inoperància i la manca de capacitat executiva han provocat que Escaldes-Engordany –fins fa quatre anys exemple de dinamisme i bona gestió– hagi perdut oportunitats, hagi perdut empenta i hagi perdut atractiu. La llista de les oportunitats perdudes és tan llarga que, per si sola, exhauriria l’espai d’aquest article.

Però això no és el pitjor. El pitjor del comú de Rosa Gili ha estat l’actitud. I aquí no cal que ens remuntem al 2019 ni que fem una llista excessivament llarga.

L’actitud es veu en qüestions molt concretes i totes elles recents.

La primera, l’estrena de Dones de les Escaldes, un documental produït pel comú l’autora principal del qual és Anna Garcia, cap d’àrea de Cultura durant més de 30 anys i ara cap de la llista de Demòcrates, Acció, SDP i independents a les eleccions del 17 de desembre. Ara bé, valgui aquest article per reivindicar-ne l’autoria; perquè el nom d’Anna Garcia va desaparèixer dels crèdits del documental i la cap de Cultura no va ser ni tan sols esmentada en el moment de l’estrena. Realment calia caure tan baix?

La segona, les adjudicacions de darrer moment, especialment la de l’aparcament del Falgueró, per un import de 7,5 milions d’euros, al darrer consell de comú abans de les eleccions. Un projecte que figurava al programa electoral de Demòcrates el 2019, que –com molts altres projectes en curs o previstos– va quedar al calaix dels oblits, i que només n’ha sortit a correcuita tres dies abans de l’inici de la campanya electoral.

La tercera, la contractació fa unes setmanes d’una periodista, pagada pel comú, és a dir, amb els diners de tots els contribuents d’Escaldes-Engordany, de la qual no se sap exactament quina feina fa a la corporació, però que sí que ha estat present en actes de campanya de Rosa Gili. Contractada poc abans de les eleccions, pagada amb els diners de tots els ciutadans d’Escaldes-Engordany i present als actes de campanya de Gili.

I la quarta, el Balanç de la feina feta, que el comú ha distribuït a totes les bústies de la parròquia pocs dies abans de començar la campanya. El curiós d’aquest balanç és que el temps verbal més utilitzat és el futur. El balanç, per definició, ha de parlar del passat, del que s’ha fet, no del que es farà. Quan es fa servir el futur el document no és un balanç, sinó un programa; i no es paga amb diners del comú, i per tant de tots els ciutadans d’Escaldes-Engordany –com s’ha fet–, sinó amb diners del partit.

Però és que potser la confusió de base és aquesta: quan s’utilitzen diners del comú per pagar propaganda de partit, quan amb els diners del comú es contracten persones per assistir la candidata Rosa Gili en actes de campanya electoral, quan s’esborra el nom d’una persona dels crèdits d’un documental produït pel comú talment com si Gili l’hagués pagat de la seva butxaca... quan es fa tot això és perquè no es té clara la diferència entre el comú, el partit i la figura de Rosa Gili.

En el fons el comú, el partit, el consens i Consens importen ben poca cosa per a Rosa Gili; les persones que l’acompanyen a la candidatura també sembla que importen ben poca cosa. Des del punt de vista de l’actual cònsol, tot està al servei de la seva manera de fer política. Una manera de fer política i de gestionar els afers de tots que ara ja sí, per fi, coneixem, i que no és la que Escaldes-Engordany mereix.