La problemàtica de l’habitatge s’està convertint malauradament en un factor estructural a Andorra, com en tots els nuclis urbans de països més o menys propers. L’habitatge és un bé de consum vital i a l’ensems és un producte financer, dualitat que li confereix una gran complexitat de tractament. La solució no és fàcil i entenc que la resolució de l’equació passaria per la creació, amb control des de l’Estat central i comuns, d’un important parc immobiliari amb lloguers moderats, escollint i modulant acuradament els emplaçaments, per evitar uns potencials guetos, que haberlos hailos, i alhora alliberar totalment els arrendaments privats. Potser hem fet tard i aquestes manifestacions multitudinàries mai vistes a Andorra ens ho demostren. No em sorprenen les demandes reiterades de dimissions emeses des de les tres manifestacions, fruit de les emocions i de la desesperació. Tampoc em sorprèn la resposta ràpida, taxativa i responsable del ministre portaveu, mostrant alhora empatia i nervis d’acer. Em sorprèn, però, que la greu problemàtica de l’habitatge encadeni una exigència de dret de vot pels residents, alimentada i orquestrada també per analistes mediàtics, aprofitant l’avinentesa, diuen, que Europa ho avalarà. Aquí, doncs, s’ha de fer urgentment pedagogia: unes municipals ho permeten, sempre que existeixi reciprocitat. No obstant això, un comú és més que un municipi o una mairie, i s’assimilaria a una autonomia espanyola, a un conseil régional francès, a un land alemany, a un cantó suís, a un estat nord-americà, estaments on voten exclusivament els nacionals.