D’entrada, molts ànims a aquells que s’han abocat amb ganes i bona voluntat als comicis –al marge del resultat– i enhorabona a totes aquelles candidatures que hauran de gestionar la política parroquial els pròxims quatre anys. Avui, moment de reflexions acurades i anàlisis postelectorals, és més trampós que mai pretendre deduir per què una opció o una altra ha estat la vencedora i l’altra no. Com trobar les diferències als passatemps del diari quan has entrellucat la resposta. Malgrat la ingenuïtat de voler creure que dominem els múltiples i diversos factors que determinen el sentit de vot en un o altre sentit, la realitat, sempre, s’entesta a oferir la seva pròpia diagnosi en fets consumats. Alguns amb resultats esperats, previsibles. D’altres, desafiant la lògica i esquitxats de factors interns i externs que sovint van més enllà d’un bon programa o una bona posada en escena. Continuo pensant que les campanyes electorals són una mica com els aniversaris infantils. Tediosos, irritants, extenuants... i inevitables, perquè encara no hem trobat una manera millor de fer-ho. No sé fins a quin punt la cotilla d’una llei electoral que viu a remolc de l’era digital ens entorpeix per connectar amb la ciutadania. Potser no és la llei, potser és la inèrcia, no voler arriscar, no aprendre a explicar i explicar-nos fins que ens hi trobem de cap, com aquell estudiant que es desperta la nit abans de l’examen i descobreix amb horror que el més calent és a l’aigüera. Potser, valdria la pena recordar als nous electes –i als aspirants del futur– que la propera campanya electoral comença avui.