Com passa en tots els comicis a Andorra, un dels temes recurrents és el de si els residents haurien de poder o no votar. Quan hom pregunta per aquesta qüestió, normalment la resposta depèn dels interessos electorals; i els partits teòricament conservadors s’hi mostren més reticents que els que es fan dir progressistes. En tot cas, hi ha diversos elements a tenir en compte. Personalment, crec que cal deslligar el problema de la participació del nombre de votants: la desafecció política és un problema a l’alça i segurament demana canvis en el sistema per tal que sigui més representatiu i que l’elector tingui la sensació que realment incideix en el futur polític. Ara bé, pensar que obrir la porta al vot dels residents solucionarà el problema de la baixa participació és partir d’una base errònia i voler matar mosques a canonades. L’altra qüestió és fins a quin punt un estat pot deixar el seu futur en mans d’electors que no posseeixen la nacionalitat d’aquest estat. Això no vol dir que l’opinió dels residents no sigui important, i que segurament caldria veure de quina manera es pot tenir més en compte, però difícilment hom pot imaginar-se un país en el qual la sobirania legislativa no estigui en mans dels seus nacionals. El problema de fons és segurament que hi ha molts residents que són més andorrans que no pas el que diu el seu document d’origen, perquè han fet d’Andorra el seu país. El que cal és plantejar-se fins a quin punt els cal esperar dues dècades per poder assolir la nacionalitat (prèvia renúncia a la seva) i el dret a vot. El debat, doncs, potser hauria d’anar més per aquí que no pas per l’entelèquia del vot resident.