Han passat quasi vint anys perquè al negoci futbolístic li tornessin a tocar el crostó de manera fefaent i diàfana. Google ha rebut una allau de consultes per refrescar a la memòria el nom de Jean Marc Bosman, que va encapçalar la demanda que va canviar una de les (moltes) pràctiques econòmiques abusives del futbol. El 1995 els tribunals van sentenciar que el pagament d’una indemnització en finalitzar el contracte amb un club per poder fitxar per un altre era il·legal, i també van trencar la limitació de fitxar jugadors de la UE que les lligues europees imposaven als seus campionats nacionals. Ara la història es repeteix malgrat que FIFA i UEFA, els dos màxims organismes internacionals privats que remenen el pastís, creguessin menjar a part. El detonant ha estat la creació de la Superlliga Europea, un torneig continental al marge de la UEFA. Després de les amenaces, els canvis de suport, les declaracions, insults i querelles, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha sentenciat que tant FIFA com UEFA –i els seus entorns federatius, etc.– ostenten una posició de monopoli que xoca frontalment amb la lliure competència europea. El relat pot donar a entendre que l’esmentat “monopoli” s’ha acabat. Res més lluny de la realitat. Reial Madrid i FC Barcelona, clubs impulsors de la iniciativa, juntament amb els caragirats i disconformes, tots plegats enemics irreconciliables no trigaran gaire a posar-se d’acord per repartir-se el botí. No es tracta de justícia, citant Michael Corleone “Res personal..., són estrictament de negocis”. I els futbolistes? Cobrar, jugar i callar. Bon Nadal i millor any nou!