La temporada teatral andorrana acostuma a finalitzar l’any amb l’opereta titulada “Negociacions per apujar els salaris”. Podríem dir que són com els nostres pastorets, perquè encara que sapiguem com acaba la història, no ens perdem cap acte de la representació, no fos cas que enguany hagin incorporat un nou pastor amb una frase magistral. No em facin dir en aquesta obra qui són els bons i els dolents, ja saben vostès que uns i altres s’atribueixen ser els àngels salvadors i veuen el dimoni a l’altra banda de la taula negociadora. Com que no hi ha manera de posar-se d’acord, el Govern-Nostre-Senyor ha de venir a decidir per les parts i al final acabem tenint un Nen Jesús salarial per a l’any vinent que no fa contents ni uns ni altres. Potser valdria la pena començar a plantejar-se altres fórmules negociadores que permetessin assolir consensos més fàcilment que assegurin als treballadors d’aquest país la possibilitat de poder viure-hi dignament i als empresaris, sobretot aquells que no els ve de quatre xavos i van forts d’armilla, de mantenir la paradeta oberta, que al cap i a la fi tot plegat es tracta d’això. I si no hi ha cap fórmula viable, sabent com acabarà la història, proposo que cada any plantegem una manera diferent d’entretenir la societat que no sigui tan repetitiva com un debat de les comunals. Un partit de costellada entre sindicats i patronal seria la meva proposta per a l’any vinent, tots vestits amb calça curta i samarreta ajustada lluint aquells abdominals arrodonits que seran el propòsit d’eliminació per a després de Cap d’Any. I Govern, amb un cubata a la mà des de la sala BAR, al final que decideix el que li roti.